CUBA

Cuba, un país que amb orgull viu resignat i frustrat en un "sistema" (règim) que segueix naufragant, on és ignorada la necessitat d'una població que segueix endavant gràcies a les seves ganes de viure alegrament el dia a dia. Tal i com es caracteritza la gent cubana, tenen la facilitat de viure cada dia, quan dic viure vull dir, que tot i les necessitats bàsiques que els hi manquen no els hi falta un somriure i unes paraules per ningú, demostrant que el poc que tenen ho compartirien amb tothom. Fora estrés, aquesta paraula no existeix a Cuba, potser són reminicències del "socialisme" imposat en aquesta illa que anys enrrera intentava contrarrestar un capitalisme en plena emergència, però el que és cert és que el ritme d'aquesta illa és totalment diferent de la resta del mòn. Tot i que "el cubano trabaja mucho", cada dia podiem trobar algun personatge que de bon matí volia establir conversa amb nosaltres. Desde el meu punt de vista, una conversa amb nosaltres els hi aportava molt més que qualsevol cosa que els hi passés durant el dia o la setmana. Cada cubà amb el qui parlàvem, s'interessava per les nostres vides, volia saber com viviem, de què treballavem, com funcionava el nostre país, volien saber com era la vida fora de la presò en què viuen. Els primers dies trobàvem cubans dels que per sobreviure ens guiàven a canvi de diners del turisme que com vam poder comprovar amb els nostres propis ulls els hi feien moltíssima falta, aquests són els anomenats "jineteros", que sobretot el primer dia ens van fer passar una bona estona però també ens van arribar a atabalar. Eren els 3 chichos, els quals ens van portar al "paladar de la Mireia", era un menjador d'una casa el qual oferia llangosta, camarones... ii per suposat bucanero (cervesa nacional) i mojitos per refrescar la calor a vegades poc suportable que feia.

Paladar de la Mireia


Casa d'en Laurel (un dels xixos)

Aquests primers dies ja vam començar a copsar la repressió a la que està sotmesa la població cubana, ja que vam veure com el cubà que no està propiament idenficat per anar amb turistes és multat i emportat per la moltíssima POLICIA REVOLUCIONARIA que està per tot arreu. L'atabalament d'aquests primers dies, era per la visió dels jineteros dels turistes. Sobretot aquí al sud de Cuba, degut a la immensa pobresa en què viuen, els turistes erem vistos com un dòllar amb potes, i això no agrada a ningú.

Tenda de racionament Santiago de Cuba

Després d'alucinar amb la pobresa de Santiago vam poder observar l'altra Cuba, la Cuba dels turistes, la cuba de braçalet i platges cristalines. Després de veure aquesta diferència brutal, penses com pot ser que hi hagi cubans que encara creguin en la revolució, que encara creguin que el sistema funciona. Cal dir que tot i la misèria de la vida quotidiana de Cuba, el règim manté 2 punts forts que permeten a la població sentir-se'n orgullosa, el primer és una sanitat gratuita per tots els cubans i de qualitat, i el segon és l'educació gratuita per tots els cubans fins a nivell universitari. Això juntament amb un continu recordatori de les gestes dels seus herois (pots trobar rètols per qualsevol racò de cuba remmemorant la revolució), fan que el CDR, comitè de defensa revolucionària mantingui fidels, que abduits per les mínimes facilitats que el règim els dona com a recompensa de mantenir-se "juntos con la revolución".

Vam poder observar la vida quaotidiana de la Cuba interior, com Camagüey, Ciego de Avila i Sancti Spiritus, tots tres pobles pintorescos on es reflexa la necessitat del poble cubà. Hores i hores per carreteres plenes de forats, atravessant i adelantant desde cubans amb bici, tractors, carros amb cavalls i fins i tot alguna gallina. Finalment vam arribar a Trinitat un poblet que no oblidarem fàcilment. Allà reament vam gaudir de la generositat dels cubans. La nit va ser espectaculat ballant desenfrenadament a una discoteca endinsada dins d'una cova, increible i molt recomanable, gran vetllada que va continuar al dia següent gràcies a la Yelenis i la Zedi que ens vàren fer de guies, duent-nos al vell mig de la serra del Escambray, on vam banyar-nos en el gorg de la cascada javira, un bon racó per disfrutar de les belleses de la illa. Allà a Trinitat ens vàrem sentir com a casa, realment ens hi haguèssim pogut quedar tota la setmana. La "tieta" Milagros ens va acollir a casa seva amb una generositat inaudible. Una generositat que va fer difícil l'acomiadament. Vam estar a aquell poble unes hores i ja ens va costar de marxar, allà és on ens vam trobar amb el famòs magnetisme de l'illa.

La pròxima parada va ser al poble de Cienfuegos. Hi anàvem avisats de que ens trobariem amb el Carnaval de Cienfuegos, famòs a l'illa. Potser va ser el dia on ens vam mimetitzar de veritat amb la població cubana, ja que vam passar una nit un pèl surrealista envoltats d'una multitud cubana que ens absorbia. Ballant salsa i reggeatton fins que em van acompanyar amb un carro tivat per un cavall fins al hotel, me'n vaig anar a dormir com endinsat en una època passada, somiant en aquells contes.